2001

Freserli d’Estrumbell és la història de dues obsessions. L’obsesssió per una dona i l’obsessió per un lloc. Ambdues formen part de l’imaginari d’una nissaga familiar que a través dels seus personatges ens porta des de les darreries de la postguerra civil fins a finals del segle XXI, i a través d’una Barcelona que esdevé, com no podia ser d’una altra manera, la capital del món. Tot plegat, escrit en una llengua real, la que se sent al passejar per Barcelona, barreja de tantes invasions i de tantes insensibilitats com ens ha tocat patir.

La història es desenvolupa en vuit nivells. El principal (A) explica la història d’ambdues obsessions. Els tres nivells secundaris ens contextualitzen moments de la història mitjançant la descripció de l’entorn familiar dels personatges (B), la vivència de la ciutat (C) i el contrapunt cultural en qué tot es desenvolupa (D). Els dos nivells terciaris aporten una component més enigmàtica, ja que contextualitzen la història principal mitjançant objectes que parlen (E), i diàlegs (F) sobre la vida quotidiana dels personatges de la novela. Els dos nivells restants serveixen per a emfasitzar com de surrealista és tot plegat. Mitjançant el què l’autor anomena lletanies (G) –potser l’embrió d’un nou estil literari-, aquest ens presenta la seva pròpia esquizofrenia en forma de llargues sèries de conceptes exposats amb més o menys lògica. La segona, mitjançant el què l’autor anomena fonologismes (H), que no són altra cosa que l’expressió d’un llenguatge inventat per potenciar la musicalitat de les paurales, d’entre les quals, i a vegades, es pot sobreentendre alguna cosa o descobrir alguna entremeliadura.

La justificació d’aquest últim nivell és doble per a l’autor. Primer, perquè cada dia estem sotmesos a milers i milers de comunicacions –polítics, pel·lícules i sèries televisives, informacions i notícies, programes de ràdio i televisió, etc.- de les quals no entenem ni un borrall del que diuen o volen dir i que aprenem a digerir sense oferir oposició, ben segur entre d’altres coses, per la seva estudiada declamació i per la seva musicalitat. Segon, perquè un llibre ha de deixar vies d’escapatòria per deixar de llegir-lo de tant en tant i saltar al paràgraf següent. Els fonologismes poden faclitar aquesta infidelitat al text i l’encert d’aquest llibre està en que aquesta opció es fàcilment identificable.

Tot plegat, acaba nodrint la història de situacions nostàlgiques, per verídiques i viscudes, i d’imaginatives, per inventades. De paraules que s’entenen i d’altres que sense tenir cap significat acaben dient alguna cosa. De com el poder s’instal·la en el no fer res per semblar que fa alguna cosa, i com es perpetua, ritualitza i abusa dels ciutadans. De com l’espiritualitat finalment ha de servir per alguna cosa. De com cadascún de nosaltres a viscut pendent de trovar la seva Freserli i de viure en el seu Estrumbell.